LES ÀLIGUES PERDUDES

Sóc Flavi Corneli de Siracusa, legionari romà des de fa quinze anys. Sempre he servit la meva estimada Roma amb les armes allà on ha calgut: a la Gàl·lia, a Germània o a Tràcia. No us ho creureu, però he tornat a Germània. Potser pensareu que m’he tornat boig, que enyorava aquest infern... Doncs res és més fals: no em fa cap gràcia tornar-me a endinsar en aquests boscos tenebrosos. Però no tenia elecció, he de recuperar el meu honor i el de tots els companys d’armes que van perdre la vida en aquella horrible emboscada a Teutoburg. Jo sóc un dels escassos supervivents.

​

Tres legions senceres foren aniquilades en aquell dia fatídic; en poques hores van ser abatuts més de 15.000 soldats romans. Des de tots els cantons d’aquella espessa boscúria apareixien els atacants a milers, mentre una pluja inacabable de fletxes ens queia al damunt. No sé com vaig sortir-ne viu i com vaig poder arrossegar-me durant setmanes per valls i muntanyes fins a arribar a Roma. Però no creguéssiu pas que als supervivents ens esperava una bona rebuda. Tot el contrari: érem uns derrotats i ens havien robat les àligues, el símbol del nostre honor. El menyspreu dels romans va caure sobre nosaltres, ens havíem convertit en la vergonya de l’Imperi.

​

Per això he tornat a Germània. Si aconseguim castigar durament aquests bàrbars i recuperar l’àliga de la nostra legió, podrem tornar a Roma amb tota la dignitat; si no és així, serà millor morir en el combat. No us imagineu com n’és d’inhumà caminar tot el sant dia per aquests boscos pantanosos, amb l’aigua fins als genolls i la humitat que se’t va ficant dins dels ossos, amb les contínues picades de mosquit i els companys que van caient malalts de les febres. I el pitjor arribarà a l’hivern, quan ens tornem a congelar a dins de les tendes. Miro al meu voltant i només veig arbres, arbres que ens tapen el cel amb el seu brancatge. I enmig d’aquesta vegetació espessa em sembla endevinar les ombres d’aquests bàrbars que ens vigilen, a punt de llançar-se damunt nostre. Per això mai no aparto la mà de la meva espasa. Lluitarem fins al final. Ens espera la mort o la glòria.